Figura essencial per comprendre el segle XXI, la seva vida va estar marcada per la seva deportació al camp de concentració de Buschenwald.
L'escriptor, intel·lectual, lluitador antifranquista en la clandestinitat i exministre de
Cultura: Jorge Semprún ha mort ahir als 87 anys al seu domicili parisenc de la rue de
l'Université, acompanyat dels seus fills i dels seus nebots, segons s'ha confirmat.
Semprún: intel·lectual i, sobretot, supervivent del camp de concentració de
Buchenwald-una agonia desesperada que es va perllongar durant 15 mesos i que va evocar en diverses de les seves obres, com
El llarg viatge o
L'escriptura i la vida -,
Semprún serà també recordat pel seu altre nom,
Federico Sánchez, aquell que es va veure obligat a utilitzar en la seva lluita contra el franquisme des de la clandestinitat.
Precisament
Federico Sánchez va protagonitzar dues de les seves obres més reconegudes:
Autobiografia de Federico Sánchez, amb la qual va guanyar el premi
Planeta el
1977, i
Federico Sánchez s'acomiada de vostès, en la qual narrava el seu pas pel
Ministeri de Cultura del Govern de Felipe González , entre 1988 i 1991, amb paraules que en realitat eren dards enverinats contra Alfonso Guerra.
Jorge Semprún, molt malalt en els últims mesos, va néixer el 10 de desembre de 1923 a una família de classe alta. El seu pare, el catedràtic de Dret José María Semprún Gurrea, va arribar a París el 1936 com a encarregat de negocis del Govern republicà, abans de convertir en ministre de la República a l'exili. A la capital francesa va arrelar fins a convertir-la en la seva primera llar i dominar a la perfecció el francès.
A part de les memòries, l'assaig o la novel·la, conrear els guions de cinema per a directors com Alain Resnais (La guerra ha acabat) o Costa Gavras (Z, La confessió).Va ser a més un dels protagonistes dels Camins de la Memòria (2009), de José Luis Peñafuerte, descendent d'exiliats espanyols nascut a Brussel·les.
La seva dilatada trajectòria li va fer mereixedor dels premis Formentor (1964), Planeta (1977), Fémina (1969 i 1994), el Premi de la Pau dels llibreters alemanys (1994), el Jerusalem (1997), el Premi Nonino (1999 ), la medalla Goethe (2003), el Fundació Lara (2003), el Annetje Fels-Kupferschmidt (2006) i el Terenci Moix (2010), entre d'altres.
En un article publicat l'any passada al diari francès Le Monde i titulat El meu últim viatge a Buchenwald, Semprún va deixar escrit: "Ni resignat a morir ni angoixat per la mort, sinó irritat, extraordinàriament incòmode davant la idea que aviat ja no estaré ... "
En una de les seves últimes entrevistes , concedida al diari Público amb motiu de la publicació de la biografia que recorre la seva intensa vida, publicada per Tusquets, l'intel·lectual espanyol que va viure a París feia balanç de la seva vida: "Per a mi, la vida ha estat molt fàcil. Si comparo la meva sortida amb la de Fernando Claudín, és xauxa. Ell ho va perdre tot, es va quedar al carrer amb dona i dues filles. Sense res. Em considero un home amb moltíssima sort. Jo el que millor he fet en la vida ha estat el treball de clandestinitat: ningú ha estat detingut per culpa meva o per haver organitzat malament un treball en deu anys"
Home cultíssim, la seva mort és la de la memòria del segle XX. Perquè Semprún ho va viure tot: la Guerra Civil espanyola, la II Guerra Mundial, el franquisme, la Transició i l'etapa plenament democràtica. Mai des d'un lloc a l'ombra, mai amagat. Va ser una figura essencial per comprendre el segle passat, aquest que Semprún contemplar sempre amb els seus ulls vidriosos i un esperit crític, mai displicent. Els seus llibres, els seus records, les seves paraules, sempre van ser el remei més eficaç contra l'amnèsia.
Elizabeth Baños Gallo- Biblioteca "La Grua" Montmeló
