Aquest dijous 15 de desembre de 2011 ens retrobem una altra vegada en la tertúlia literària de la biblioteca "La Grua" de Montmeló, per compartir opinions i experiències al voltant dels llibres llegits. En aquesta ocasió parlarem d'un petit, però sorprenent relat: L'illa de Giani Stuparich.
Com sempre us esperem, la nostra biblioteca és oberta a tothom.
L'illa de Giani Stuparich
Un home malalt demana al seu fill que abandoni uns dies les muntanyes on passa l'estiu i que l'acompanyi, potser per última vegada, a l'illa adriàtica en què va néixer. El retrobament en aquell paisatge lluminós, tenyit de records, resulta decisiu per a tots dos. Un d'ells descobrirà el que significa deixar descendència; l'altre afrontarà el sentit de la pèrdua. L'estil elegant i contingut d'questa narració, publicada per primer cop el 1942, la converteix en opinió de molts en l'obra mestra de Giani Stuparich. L'illa és, en paraules de Claudio Magris, «un relat magnífic de vida i de mort, no conjurada sinó mirada sense pietat cara a cara». 
Giani Stuparich (Trieste 1891-Roma 1961), de mare triestina d'origen jueu i pare istrià, va néixer en el que llavors era el gran port de l'imperi dels Habsburg, fèrtil nus de cultures. Autor de novel·les, assajos i textos autobiogràfics, pertany amb Italo Svevo, Umberto Saba i Scipio Slater a la destacada família dels escriptors triestins. Va estudiar entre Praga i Florència, i en aquesta última ciutat va col·laborar en la revista La Voce. Durant la Primera Guerra Mundial es va allistar com a voluntari a l'exèrcit italià amb el seu germà Carlo, també escriptor. Del 1921 al 1941 va treballar com a professor. Acusat de pertànyer a la resistència, el 1945 les SS el van internar, amb la seva mare i la seva dona, la poeta Elody Oblath, al camp de concentració de San Sabba. Després de la Segona Guerra Mundial va reprendre l'activitat literària i periodística i va treballar amb publicacions com La Stampa i Il Tempo.
Aquest és un relat que llueix més pel que suggereix l’autor que pel que diu el narrador, ja que en aquests pocs dies de convivència entre pare i fill, en realitat, no passa res; en canvi, passa tot. La infància del vell mariner és a cada racó de l’illa, el lloc que deixarà en breu, mentre el fill fa una pressa de contacte amb les seves arrels on no acabarà de trobar-se del tot còmode. La vida del pare és en les petites coses que ja no utilitzarà, com els hams de pescar; tots els anys que ha viscut es condensen en aquells dies mentre que per al fill només seran uns dies de dur tràmit abans de la inevitable tragèdia.
L’illa té l’essència d’El vell i el mar d’Ernest Hemingway, tant per la història com per la forma, ja que Stuparich aplica la teoria de l’iceberg de Hemingway: que el relat només mostri la punta del bloc de gel; la resta s’ha d’imaginar i és la part més important de tot. Això és precisament aquesta breu novel·la: els lectors som com espectadors del que veuen els nostre ulls, però els sentiments, el que realment senten pare i fill, ja no és cosa del narrador, sinó que ho hem d’imaginar i, com els icebergs, és la part fonamental del relat.
A les nostres mans està arribar-hi a l'essència mateixa de la història, sense perdre cap sentit de les paraules.
Elizabeth Baños Gallo -Biblioteca "La Grua" Montmeló
A les nostres mans està arribar-hi a l'essència mateixa de la història, sense perdre cap sentit de les paraules.
Elizabeth Baños Gallo -Biblioteca "La Grua" Montmeló